El dia que el cel va pedre el seu color

El dia que el cel va perdre el seu color les nostres vides van canviar de manera irreversible.

El color del cel és degut principalment a la composició de l'atmosfera. Les molècules d'oxigen i nitrogen que constitueixen gairebé la totalitat de la seva superfície protagonitzen un fenomen físic anomenat dispersió de Rayleigh. El blau que es pot – que es podia – apreciar al cel n'és – n'era – el resultat. És per aquest motiu que el canvi del color del cel no es redueix a una simple curiositat física, sinó que té una transcendència molt major. És per aquest motiu que el dia 17 de maig de 2031 es convertí en la data més important de la història de la humanitat.

La foscor va prendre el paper protagonista un dijous qualsevol i decidí ocupar-lo durant tres dies. Els tres dies més foscos que la nostra espècie ha viscut fins avui dia – i, segurament, viurà. La seva presència no era estàtica, tenia una finalitat. 72 h foren les necessàries per absorbir el color blau cel, després de les quals marxà i deixà com a signatura un nou color. Des d'aleshores, cada dia vesteix el verd. I, des d'aleshores, la població sobre la superfície de la Terra es reduí considerablement – concretament, en la seva totalitat.

Durant les primeres 24 h s'apreciaren canvis lleugers en el comportament atmosfèric. Aquestes alteracions es van atribuir a diferents causes meteorològiques relacionades amb les variacions de pressió i temperatura que l'alta contaminació causava. I és que durant més de 20 anys científics i personalitats d'arreu del globus terrestre avisaven i intentaven conscienciar a la població de la importància vital de reduir l'emissió de certs tipus de gasos a l'atmosfera, de dur a terme una millor gestió de residus i de buscar alternatives en les formes d'obtenció d'energia o de transport. Missatges que guanyaven en èmfasi i difusió a mesura que governs i grans corporacions internacionals els recolzaven. Entitats que invertien una considerable suma de diners en noves estratègies de màrqueting relacionades amb el medi ambient i que es reduïen a això: instruments per augmentar les vendes. Governs que utilitzaven la narrativa com una eina de control de masses... I tot i que la majoria de persones prenia les mesures que estaven en les seves mans per col·laborar amb la causa, això no s'apropava a ser suficient. Fet totalment comprensible si es té en compte que són aquestes organitzacions que s'aprofitaren de la situació les principals causants.

Durant el segon dia la concentració d'oxigen en l'aire disminuí fins a assolir nivells al voltant del 15%. És aquí on es començà a observar la catàstrofe. I és aquest divendres dia 16 quan s'envià l'últim carregament de provisions des de la Terra. Durant les que van ser les 12 h més importants de la supervivència de la raça humana a l'Univers, personalitats de tots els països es reuniren per decidir, a contrarellotge, en quines 150 tones dipositaven tota esperança. La colònia marciana que feia només 6 mesos s'havia establert a Cassini i que no estaria preparada per sobreviure independentment durant, almenys, 10 anys més, hauria de fer-ho amb 150.000 kg d'equipament a partir d'aquell mateix moment.

Els últims 1440 minuts de vida a la Terra van ser catastròfics. La concentració d'oxigen començà a disminuir vigorosament i les dificultats per respirar s'accentuaven en tota la població. Es podia apreciar la desolació en les cares desfigurades dels cossos que un es trobava pel carrer. La falta d'aire que havien patit en els seus últims instants quedava permanentment marcada perquè tothom es pogués fer una idea de com seria el seu final. I no hi havia forma d'evitar-ho. I l'extinció de la vida al planeta que la va veure néixer tingué lloc.

Des d'aleshores, les jornades laborals al planeta vermell són de 18 h i l'esforç que fem per mantenir la nostra existència sobre la superfície – o més aviat, dins la superfície – de Mart s'ha cobrat ja alguna vida. Aquesta és la primera història que s'explica a tots els nens nascuts aquí. La primera història que aprenen i que graven al seu cervell. La història que taca de color verd també el seu cel, encara que no sigui blau. Perquè si hi ha una cosa que un nen no vol, és que li prenguin el color al sostre de la seva imaginació. Des d'aleshores ens reunim cada dia i recordem les últimes imatges vives que vam rebre de la Terra. Memoritzem les cares que posen cadascun dels nostres companys quan recorden com després de la desolació, en marxar la foscor, va néixer el color que es considerava característic de la gespa tallada i molla. El color que es convertí en el naixement d'una nova societat.
  • Visites: 120

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA