La dona de la balma

L’Anna s’assegura de tancar bé la porta del centre d’interpretació. Camina cap al cotxe amb el pensament ja en una altra banda. Alguna cosa la sorprèn. Li sembla veure una ombra que es belluga sota la balma.
No pot ser, pensa. A veure si he deixat el reixat obert. Potser l’últim visitant s’ha quedat a dins embadalit mirant les dones ballant de les pintures. S’apropa, i sí. Pot veure una figura. Crida des de la distància.
—Hola! Què fas a dins de la balma? T’has quedat tancat abans? Ara vinc!
Mentre s’apropa, l’Anna comença a veure més nítidament. És una dona. No s’ho pot creure, va vestida amb una faldilla llarga, cenyida a la cintura. Nua de cintura en amunt, amb una mena de bossa a coll i un collaret. Té la pell fosca i els cabells lligats, igual que les dones que dansen. Les dues es miren sorpreses.
—Però...tu qui ets? Què hi fas aquí dins? D’on has sortit? —Li pregunta l’Anna.
L’Anna mira cap a tot arreu. Deu ser una broma de mal gust. Es belluga nerviosa i alerta. La noia sembla com acabada de sortir d’una màquina del temps.
—He baixat de la foranca —diu— a mirar les pintures des de sota la pedra.
—Però... no pot ser, de la pintura dius? L’Anna se la mira amb cautela. No sembla perillosa. La tanca de separació ajuda a mantenir la distància.
—Sí. Sóc una de les dones que està dibuixada. He desitjat moltes vegades baixar a contemplar l’escena del ritual del dia més llarg. Tu, qui ets?
Mare meva! Pensa l’Anna. Està pitjor del que m’esperava.
—Jo... jo sóc l’Anna, la responsable del centre del Cogul. Cuido les pintures, es pot dir.
—Cuides les pintures? —diu contenta— Que bé! Així ningú més les podrà repintar o esborrar. Recordo que n’hi havia moltes per aquesta zona del riu Set, però han desaparegut.
—Moltes més, dius?
—Sí, delimitant el pas dels cérvols i cabres que cacem per quan fem alguna cerimònia. Tu continues caçant en aquesta zona?
—Jo no gaire, la colla d’homes del poble ho fan sovint els caps de setmana.
—Caps de setmana? Tu no caces? No t’agrada?
—No està ben vist, és una tasca d’homes. Jo cuino després el que portin.
L’Anna va rumiant de pressa què ha de fer, mentre li contesta a les preguntes. Està clar que no està bé aquesta dona. Agafa el mòbil dissimuladament i marca un número.
—Tasca d’homes? No aneu junts? Per nosaltres, és un dia especial en què tota la tribu participa. No cacem sovint grans peces. Normalment atrapem conills, que són més fàcils. El dia del cérvol però, que és el dia més llarg, el matem per donar les gràcies a la natura i commemorar l’arribada de la calor, els fruits, les arrels i les plantes.
—Albert, sóc l’Anna. Truca als mossos que vinguin al centre. —diu fluixet. —No, no passa res, però que vinguin, estic bé, he de penjar.
La noia se la mira.
—Què és això?
—Res, un telèfon.
—Telèfon?
—Serveix per comunicar-nos —l’Anna li segueix la conversa desconcertada—et trobes bé? No recordes com has arribat? He trucat perquè ens vinguin a buscar.
—A buscar? Jo he d’esperar la meva tribu. Demà és el dia que el sol es pon més tard i nosaltres l’acompanyem fins que desapareix. Cacem un cérvol aquest vespre, a la vora del riu, i demà ho celebrem.
L’Anna continua al·lucinada. Si és una boja, en sap molt de com vivien els pobles de l’Epipaleolític. Ai mare, que diu que vindrà més gent. On són els mossos i l’Albert, que no ve?
—Ah, feu la dansa fàl·lica demà?
—La dansa què?
—L’home de la pintura... El del penis...
—Aquest? No el vam pintar nosaltres, va aparèixer un dia del no res, algú d’una altra tribu, que volia protagonisme. I amb això tan gran...ja li agradaria!. Aquesta pintura la van començar a dibuixar les nostres ancestres, per representar el dia de la gran cacera. Totes juntes ens dirigim a la gran festa, i les dones de la tribu cuidem i venerem la pintura.
L’Anna es queda parada. El que ella explica al centre és una altra teoria. L’home, la dansa fàl·lica, l’acte procreador amb les dónes que dansen al seu voltant, la virilitat... què és això del solstici d’estiu?
Del no res, un grup de dones i homes s’apropa. Són una vintena de persones. On són els mossos? I l’Albert? L’Anna corre cap al cotxe i es tanca. La noia surt de la reixa amb l’agilitat d’una gata, i s’afegeix al grup. Baixen cap a la vall del riu. Ella tremola, veu com s’allunyen. La noia mira enrere, somriu i aixeca la mà. L’Anna fa el mateix. Els perd de vista, té el cor desbocat. Ara no veu ningú, no pot reaccionar.
S’escolten sirenes. No sap quant de temps ha passat. Només pensa que ha d’escriure tot el que li ha dit la noia, la història és diferent!. Està molt excitada, què li explicarà ara a l’Albert? I als mossos?
  • Visites: 206

ESCOLA D'ESCRIPTURA

ESCUELA DE ESCRITORES

ESCUELA DE ESCRITORES

EDITORIAL GALAXIA

AEELG

METODE

RESIDENCIA D'INVESTIGADORS

INVESTIGACIÓN Y CIENCIA

AELC

IDATZEN

EL HUYAR

EUSKAL ETXEA

BIBLIOTEQUES DE BARCELONA