Amnèsia


En breus minuts deixaré de ser en Darel. Aquest darrers pensaments els dedico a acomiadar-me. Irònicament malgrat ser l’únic que encara pot fer-ho, no sé molt bé com sentir-me.

El meu malson va començar fa molts anys quan jo era un jove investigador amb el cap ple de pardals. La humanitat es trobava desbocada. Rondaven els inicis de l’any 2530. El gènere humà estava destinat a la seva autodestrucció.

Jo feia poc que havia entrat a formar part del Comitè Científic de l’Estat Central però la resta dels meus companys feia temps que treballaven al projecte Amnèsia. Vam haver de passar molts mesos gairebé segrestats però en acabat vam aconseguir-ho. De seguida vam començar a produir quantitats industrials d’Amnèsia, el retrovirus amb la proteïna fotoreceptora base de tot el projecte.

Al Sector Oest s’havia arraconat tota la misèria humana al llarg dels anys. Un bon dia totes les pantalles d'aquest Sector van aparèixer il·luminades. Un atraient missatge convidava a tota la població a passar per les Àrees de Salut sota l’ham d’una important recompensa econòmica. Llargues cues de voluntaris es van formar a les portes de tots els Centres.

Aquells primers conillets d’Índies entraven en una sala on els hi connectàvem una sèrie d’elèctrodes, els sedàvem i un nanoperforador els feia un forat al crani. A través d’una cànula els perfoníem la solució amb Amnèsia i els deixàvem uns minuts més adormits perquè el nanoforat cicatritzés. Mentre, nosaltres observàvem amb l’escàner com la fluorescència ens indicava que el virus amb la proteïna havia arribat a lloc. Llavors, sortíem tots de la sala i una llum d’una altíssima intensitat despertava el voluntari que romania estabornit durant uns quants minuts més.

A partir d’aquell dia, cada vespre a la mateixa hora una llum intensíssima il·luminava el cel del Sector Oest. La proteïna d’Amnèsia, induïda per aquella longitud d’ona s’encarregava llavors d’esborrar qualsevol record emocional esdevingut en la jornada d'aquells als qui havíem implantat. L’optogenètica actuava només sobre determinades neurones de l’hipocamp, deixant intactes els records que els hi permetien funcionar en el seu dia a dia però fent desaparèixer el record de les emocions. La prova pilot d'Amnèsia havia estat un èxit. Només en unes setmanes els aldarulls d’aquell Sector van anar disminuint dràsticament.

A partir de llavors vam anar traslladant la implantació a d’altres Sectors de l'Estat però per a no córrer el risc de que algú s’hi negués ja no n’informàvem a la població. Qualsevol que acudia a un Centre de Salut en sortia amb l’hipocamp blanc de records emocionals. Cada vespre, la totalitat del cel refulgia amb una llum encegadora, per tornar-los a resetejar.

Conforme anava augmentant el nombre de població manipulada optogenèticament les emocions disminuien. L'enveja, la cobdícia, la venjança, l’odi amb el pas dels anys van acabar desaparèixent. Amb elles però també ho van fer, l’amor, la generositat, l’empatia. L’Ordre s’havia establert, havia nascut l’Imperi i el gènere humà ja no es trobava en perill d’extinció.

Els membres del Govern i els del Comité Científic vam ser els únics que vam poder triar. En un inici quasi bé tots vam escollir no implantar-nos. Però amb el pas dels anys vam esdevenir illes emocionals enmig d’un mar autòmats. Paulatinament tots s’hi van acabar adherint.

He passat massa anys resistint-me. Estimant i no podent ser estimat, patint i no trobant ningú que em consolés ni a qui consolar, fins i tot a estones gaudint de la vida però sense poder compartir-ho. Sóc un vell i no crec que em quedin gaire anys però no puc continuar vivint sentint.

Amb pas solemne entro a la sala on m’espera l’equip mèdic.
  • Visites: 199