Afinitat

En la negra foscor d’aquella cambra regnaven la confusió i el desconcert. El pànic s’havia acabat apoderant de l’ambient al tancar-se la porta, i ara la multitud es movia desordenadament. Tots cridaven cecs tement a un enemic invisible i inimaginable amb ganes de fugir corrent en totes direccions.
La cambra era immensa, i en la colossal buidor que s’intuïa damunt dels nostres caps, tothom procurava mantenir-se unit a qui havien conegut el dia anterior. Amb 24 hores la majoria n’havíem tingut prou per reconèixer en l’altre l’afinitat que necessitàvem. No calia més.
Jo restava abraçat a ella. L’havia reconegut de seguida, i ara, en la penombra més absoluta, immersos en la por de la incertesa, mantenir-m’hi abraçat amb tots dos braços era la única cosa que em calmava.
I estant submergit en el no res, tan sols amb la percepció d’estar-la abraçant a ella, no podia evitar pensar en temps enrere, quan compartia espai i tranquil•litat amb els meus germans. D’allò en feia ja una eternitat, i els records d’aquella època no tan llunyana es difuminaven com partícules de pols en una tempesta de sorra. De llavors ençà, els dies s’havien tornat més lluminosos i efímers. Molts teníem la sensació de viure en una espiral imparable d’esdeveniments fugaços que s’encadenaven sense respir, i que d’una manera o una altra ens havien conduit a la buidor fosca d’aquella cambra.
Recordava el moment en què ens havien tret de casa. Ens havien separat de la majoria dels meus germans amb la promesa d’un treball útil i de que viuríem menys concentrats. Però ens vam veure arrossegats i llençats a un mar que no estava mai en calma, i que a més, tenia unes aigües gèlides.
Per sort, allí la vaig trobar a ella. M’hi vaig abraçar com el nàufrag que s’aferra a una roca al mig del mar, intentant desesperadament que no se l’emporti la marea.
La nostra unió però, va ser molt forta des del principi, i res havia aconseguit separar-nos encara.
En una d’aquelles anades i vingudes que intentaven arrossegar-me van arribar al mar uns individus ben estranys. S’assemblaven prou a nosaltres, però duien unes motxilles enormes. Un d’ells, se’m va agafar a l’esquena de la mateixa manera que jo l’havia agafat a ella. Amb la mateixa desesperació i afany de no ser engolit per les onades.
No és que em molestés salvar a aquell paio d’una mort horrible en la immensitat de l’oceà, simplement és que tenir-lo allà arrapat, violant la intimitat que havíem tingut fins llavors, m’incomodava d’allò més.
Amb el pas de les hores però, ens vam acostumar a estar tots tres junts, i al final, ni tan sols em molestava que ell seguís amb els seus braços al voltant meu.
I entre tempesta i tempesta, sense saber explicar ben bé com, havíem arribat allí on érem ara. Lliures per fi de l’assot de les ones, però víctimes de l’absència total de llum.

Un soroll sec va interrompre els meus pensaments.
Un fil de llum va aparèixer al centre de la sala, trencant la foscor, com un raig de sol que es cola per la finestra d’una casa abandonada. Era un feix que unia el negre sostre amb el terra on tots guaitàvem muts. Acostumats a la negror ens va semblar que s’obria el cel i en baixava alguna deïtat immortal.
Però era només llum.
Els nou vinguts van reaccionar a aquesta nova situació amb celeritat. Obriren les seves motxilles i van encendre unes torxes brillants estirant-les cap enlaire, com si volguessin respondre a la llum de manera reverent.
La superfície de la cambra es va omplir de diminuts punts de llum, units en petits grups, com si una nit estrellada s’hagués mudat del cel a la terra.

I en aquell moment, atemporal, en un silenci congelat i etern, em vaig girar i la vaig mirar a ella a la cara. Encara l’aferrava amb tots dos braços. Era preciosa.

La meva proteïna diana.


Diuen que sóc només un anticòs primari. Fet en conill diuen. Policlonal.
Però jo sé que sóc molt més que això.
Sóc la última esperança. Sóc la llum quimioluminiscent al final del túnel. Sóc un raig de sol en un western plujós. Sóc la representació molecular del matrimoni i l’afinitat. Sóc la solució de la figura final d’aquell article etern. Sóc qui més afinitat té per Ella. I ara que l’he trobat, res ens podrà separar.
Anticòs primari diuen... què en sabran ells?
  • Visites: 212