Dèria Insulsa

Encara no he dit res, però sento que el lector ja s’està avorrint. Per ventura li estan sonant les notificacions del mòbil, i la seva psique està més enfeinada computant si continuar llegint li surt rentable. Quina follia, l’Era de la Informació. Quantes coses. Anem de flor en flor, i n’hi ha tantes que només tenim temps de polinitzar-les; no arribem a mirar dins cadascuna, a veure si hi ha nèctar. El jardí creix i de colors llampants cada cop n’hi ha més, però les abelles es moren i la mel és plena de pesticides (això no és una metàfora, ho he llegit a un article científic).

Tampoc tinc res a dir. M’agrada més parlar que escriure, per la comunicació no verbal, però darrerament m’ha passat que estic parlant amb una persona, mirant-la directament als ulls, i de cop i volta va i respon un whatsapp davant meu. Terrible. No sé si m’he fet vell, o si allò de que les dones poden fer dues coses alhora se’ns ha anat de mare amb el moviment feminista. Potser és per això que els nens es depilen les cames, per no ofendre’m quan passen de conversar amb mi. Com si jo fos una altra flor de tinta rosa i fragàncies cosmètiques.

Ara que estem en la postmodernitat -tot i que ja fa un grapat d’anys que hi som, i amb la rapidesa amb que tot rutlla crec que ja l’hauríem d’haver transcendit-, tinc la dèria de que les meves dèries són poc interessants. Em canso de llegir-me. Quan escrivíem a màquina i l’ocre arrugat feia oloreta, la tipografia imposava cert respecte. La gent llegia per llegir. Com si escriure fos un acte meritori, un exercici artístic i espontani, deslligat dels calers i les ads i sa puta mare. Per ventura vam llegir massa poc... Les pantalles LED em posen furiós. Em cremen els ulls.

Penso que, si en veritat anem tan ràpid, la postmodernitat quedarà enrere aviat. Ja toca una nova època. I l’etapa que ve ara, és clar, no serà una ‘post’, sinó una ‘pre’. Estem en un moment transcendental, valgui la redundància; segons què fem en els propers anys, l’era en la qual ens endinsarem portarà un lexema o un altre, i durarà del pre al post, i això és molt de temps. I no sé pas si el planeta té tanta paciència.

Li hem empaltat la nostra frissa a la natura. El cataclisme ecològic no perdona. El mal que hem fet és irreversible. És cert, jo mateix n’assumeixo la responsabilitat. Jo he estat un d’aquests marrecs depilats que no paren esment, pel que fa a l’ecologia. No reciclo. Tècnicament sóc esclavista, perquè compro al Zara. Gasto milers de litres d’aigua al dia per participar en la ramaderia -industrial o eco, tant se val-, i sóc target* de mercat de Monsanto —coi d’extrangerismes. Tàrguet.

A mi també m’ha faltat paciència. Per ventura això és el que tots tenim en comú, que vivim la vida caient cap endavant, deixant que se’ns atrofiïn els músculs i les plantes dels peus. Llavors ens extranyem que en la nostra carn malalta hi proliferin els càncers, i és culpa de l’adn. Tenim subestimat l’efecte placebo. Estem dispersos en la immediatesa, quan, tots ho sabem, els plats més saborosos són els que prenen més temps i concentració. Però si la mel és dolça, ja n’hi ha prou. Els pesticides ens la bufen perquè per morir, visquent en aquest plan, val més fer-ho més d’hora que tard. No sigui cosa que ens fem vells i no quedi ningú a qui fotre la culpa. Ara que m’assenyalen a mi, ho veig.

Amb tanta xerrameca, se m’ha fet de nit. Més val que surti a fer la compra. Faré un àpat extens, avui. Aniré al mercat ecològic. De tornada, compraré cinc bosses d’escombraries. Una pel plàstic, una pel cartró, una pel vidre, una per les restes orgàniques i una darrera, la més important, per mi.
  • Visites: 164