Músics de carrer

Feia un dia d'aquests de la primavera del 2018, que no acabava d'arribar mai: una mica de núvol, una mica de pluja i vent, i una mica de sol abans de la posta. Anava amb el meu monopatí pel Paral·lel de Barcelona direcció nord, quan de sobte va començar a tronar. Portava uns apunts importants a la motxilla i no podia permetre que se'm mullessin. Vaig decidir agafar el metro a la parada Poble Sec per anar a la facultat. Encara faltaven moltes parades i no volia quedar xopa!
Just baixar les escales i caure les primeres gotes, vaig començar a sentir-la. Semblava una música brasilera. Al girar la cantonada del túnel el vaig veure: un noi tocant els bongos i cantant feliçment en una llengua inventada. Com els tocava, els bongos! Quins cops de mà, quin ritme. Quin estil, i quina felicitat! Normalment passava de llarg dels músics de carrer, però aquest em va fascinar. A mesura que m'hi apropava notava que anava alentint la marxa. I no només això, sinó que els meus peus començaven a bellugar-se de manera diferent. Començava a ballar. Sense ni adonar-me em trobava davant del músic, amb un somriure d'orella a orella i bellugant el cos com si fos al carnaval de Río de Janeiro. La gent em passava pel costat sense ni adonar-se de la festa que hi havia allà muntada. Tots amb el cap submergit als seus telèfons mòbils, o amb els auriculars posats.
Mentre era allà ballant i escoltant els bongos em vaig transportar primer a Brasil, però ràpidament després a la meva aula de la universitat. Concretament, al dia abans, a la classe d'història de la ciència. Aquell dia havíem començat a parlar de l'evolució de la ciència durant la Guerra Freda, i havíem tocat el tema d'un físic molt curiós, un tal Feynman. No n'havia sentit a parlar fins aleshores, però des de la classe que no me l'havia tret del cap. Resulta que a aquest tal Feynman li encantava tocar els bongos. Ens va explicar, la professora, que de jovenet havia participat al Projecte Manhattan, el projecte secret dels Estats Units on havien creat la bomba nuclear que van tirar a Hiroshima i Nagasaki, al Japó. Devia ser una experiència que el va marcar molt, perquè després d'això no va voler participar en cap projecte secret ni tenir cap càrrec públic de responsabilitat. Va entrar en un període una mica depressiu, es va endinsar en la física quàntica i en resoldre problemes complexos, que li mantenien la ment ocupada, i va tenir present en tot moment que qualsevol cosa que la humanitat construís podria acabar desapareixent a causa d'una eina destructora, que ell havia ajudat a dissenyar.
Suposo que això el va portar a tenir una vida força més irreverent de l'esperada per un científic de la seva categoria, guanyador del Premi Nobel al 1965 pels seus famosos diagrames que van ajudar a entendre l'electrodinàmica quàntica. En un viatge a Brasil va aprendre a tocar els bongos, i fins i tot va participar a una de les rues de la ciutat. Es veu que també era mentre tocava els bongos que explicava històries de la seva vida, mentre els seus amics les escoltaven. M'imagino que els bongos van ser per ell una via d'escapatòria. La música, com també la pintura, que va aprendre uns anys més tard, el deurien ajudar a no pensar en res més per uns instants. A deixar de banda la responsabilitat, la culpabilitat, la ciència.
De cop la música va parar. La cançó s'havia acabat. Els meus peus van parar de moure's, vaig donar les gràcies al músic mentre li tirava un euro al barret, i vaig baixar les escales per anar a l'andana del metro. Al cap de mitja hora començava la classe d'història de la ciència, i no volia arribar tard a la segona part de la classe sobre Feynman i d'ampliar els meus apunts.
Qui ho diria que aquell parell de classes i aquell ball al metro poguessin tenir una influència tan gran a la meva vida. Aquell dia vaig decidir que em dedicaria a transmetre el llegat de Feynman arreu del món. Ara, quaranta anys després, estic orgullosa de tot el que he après de la història de la ciència i d'haver recorregut el món amb els meus bongos i explicant a tot aquell que em vulgués escoltar la vida i obra d'aquest personatge. Per a mi és un honor rebre el Premi Richard Feynman de Cultura Científica com a reconeixament a la meva trajectòria. Moltes gràcies als meus companys per nominar-me, al jurat d'aquest any per escollir-me, i a tots i totes per ser avui aquí per celebrar-ho. "El més meravellós de la ciència, és que és viva". Paraula de Feynman.
  • Visites: 213