Crònica d'una aniquilació anunciada

Jo ja feia temps que sabia que existien; des que els vaig veure per primera vegada, més de 13.700 milions d’anys enrere. Encara recordo com tanta calor provocava que constantment naixessin partícules que ràpidament s’anihilaven entre elles. Va ser enmig d’aquella sopa de matèria que vaig néixer jo. N’hi havia moltes altres d'idèntiques a mi, i d’altres tan semblants que m’hauria estat impossible identificar-les si no fos perquè, enlloc de repel·lir-me, m'hi sentia molt atreta. Suposo que vaig tenir sort que cap d’elles es fixés en mi; només de tocar-nos ens hauríem convertit en pura energia, tot desapareixent per sempre més. Sí, definitivament vaig tenir molta sort perquè, en aquella mena de genocidi de partícules, de les meves només vam aconseguir sobreviure una de cada mil milions.

Semblava que aquella guerra no acabaria mai, però no va caldre ni un segon per tal que l’ambient es refredés i les partícules que quedàvem ens poguéssim moure lliurement. Durant els 380000 anys següents, vaig vagar en solitari i sense destí; la por i la prudència em feien evitar a tothom. Però, finalment, el fred em va obligar a ajuntar-me amb algú més gran i des de llavors ja gairebé mai me’n separo gaire. La veritat és que ara no em puc queixar; això m’ha permès viatjar de les estrelles al centre de la Terra, formar part de l’aigua i de les roques, presenciar evolucions i decadències i sobreviure a gairebé totes les del meu tipus.

Ara ja fa milions d’anys que formo part d’aquest planeta, encara que no fa gaire que els humans per fi s’han adonat que existim. Els grecs antics ja ho havien intuït, però no ha estat fins fa poquet que han aconseguit detectar-nos, posar-nos nom i definir-nos. A moltes ens han fet servir per fer experiments, al principi deien que només volien entendre la naturalesa de la matèria, però ara ens obliguen a proporcionar-los llum, escalfor, fredor, imatges i sorolls; i sempre sense ni un gràcies ni un si us plau. A més, com si no en tinguessin prou en controlar-nos, necessiten definir-nos mitjançant lleis i equacions. En el meu cas, diuen que jo sóc negativa. Jo! Que sempre intento mirar-me la vida tan positivament. Però, nosaltres no els ho posem fàcil, potser ara ja saben més o menys, per on ens movem, tanmateix no deixarem que sàpiguen la nostra posició exacte. Vés a saber a què més ens obligaran si descobreixen massa de nosaltres!

Amb tot i això voldria reconèixer l'esforç d'alguns humans per entendre'ns, com Paul Dirac, el qual va descobrir moltes coses de la meva naturalesa. L'any 1928 expressar-ho en una bella equació que, a més, de descrivir-nos predeia l’existència d’unes partícules tan semblants a nosaltres que era impossible distingir-les a simple vista. També hi explicava que ens atrèiem perquè la seva càrrega elèctrica és contrària a la nostra –elles són positives–, i que si entràvem en contacte desapareixíem desprenent energia. Jo ja ho havia après ben aviat que només em puc morir si entro en contacte amb una de les que m’atrauen i que si volia sobreviure, havia de lluitar contra els meus instints i allunyar-me quan em sentís molt atreta per una igual.

És el que vaig fer quan Carl David Anderson em va posar dins aquella càmera de boira l'any 1932 amb la intenció de fotografiar i identificar les partícules que formàvem els raigs còsmics; gràcies al fet que sota un camp magnètic cadascuna de les partícules ens desviem d’una forma concreta, i en travessar la boira condensem les molècules d’aigua del voltant. Deien que jo formava part d’un àtom d’oxigen –la veritat és que a vegades em sentia més proper a l’hidrogen del meu costat– i d’una molècula d’aigua, i per això m’havia tocat estar allà. El que jo puc dir és que per un instant vaig sentir aquella atracció, i vaig veure algú com jo que es movia cap a un lloc on jo no hauria anat mai sota aquelles condicions. Només podia ser una igual, però amb càrrega contrària. Per primera vegada els humans en van observar una, i van anomenar-la positró.

Ara ja no en tenen prou amb saber que existim, sinó que ens creen als laboratoris, ens utilitzen en medicina i enginyeria; i com que van escassos d’energia intenten trobar la manera de sacrificar-nos a canvi d'uns quants electró-volts. Quan el meu final arribi, gairebé no caldrà que toqui el positró perquè de nosaltres en surtin dos fotons. Només voldria demanar tenir abans un moment per parlar-hi, per aprendre on s’ha creat, què ha vist i on ha estat. Crec que encara em queda una mica de temps, ara estic a un lloc segur, ja no formo part d’un àtom d’oxigen: en aquests moment recorro els circuits elèctrics de l’ordinador que escriu la meva història.
  • Visites: 186