La síndrome Pòlex

El nou matalàs tecno-tèrmic és tan còmode que la Gretel no s'ha llevat a l'hora habitual. Gairebé són les vuit quan ha incorporat el seu cos adolorit i queixós i s'ha assegut a l'espona del llit. El cap li pesa; la malaltia no la deixa de petja. Obre i tanca les mans valves i fa girar els turmells, tal com li ha dit l'especialista. Sobretot no t'aixequis d'una revolada, assegura't que podràs resistir el pes, van ser les seves paraules. Els primers símptomes deu anys enrere la van desconcertar i avergonyir a parts iguals. Queia en qualsevol lloc cada vegada més sovint i trigava molta estona en recuperar la consciència. I el pitjor de tot va ser – encara era – la lluita constant contra la família per mantenir la independència. Res de trasllats, no volia tornar a viure a casa els pares. No volia infermers a hores tampoc, no encara. L'únic consol era el bon enteniment que havia aconseguit amb la metgessa que duia el cas i que li feia costat. I saber que n'eren molts en la mateixa situació, els afectats per la síndrome Pòlex, l'herència que rebia la seva generació després d'anys de contaminació ambiental extrema.
L'apartament és gairebé a les fosques. La Gretel es posa les ulleres fumades per apropar-se a la finestra aïllant i mira per una de les escletxes de la persiana. El sol s'entreveu tènue en l'ambient polsegós. Es col.loca la màscara d'oxigen una estona mentre esmorza. La Pòlex afecta especialment els pulmons i el sistema nerviós. El primer símptoma va ser el cansament extenuant que la deixava baldada després d'un parell d'hores d'escriure – la Gretel era redactora a la principal ràdio de la ciutat i treballava des de casa –. Després s'hi va afegir l'ofec, la incapacitat de proporcionar prou oxigen a les cèl.lules. I en poc temps, la debilitat, el tremolar de mans, els desmais...un compendi de senyals que alertaven que la síndrome avançava implacable.
Sona el telèfon. Només li cal donar una ordre en veu alta.
– Projecta holograma sobre la taula.
Tot i que la veu ha sonat esmortida sota la mascareta, la imatge de la doctora Martí ha aparegut al costat del seu plat després d'algunes pampallugues mandroses.
– Bon dia Gretel.
– Bon dia doctora.
Es poden veure mútuament emmarcades en un tornassol blavós.
– Veig que portes la mascareta.
– Sí, ho prefereixo quan he de menjar.
– Ja. Com va anar ahir?
La Gretel sospira i embafa la careta respiratòria.
– Com sempre. Ja saps que la meva mare no vol que continuï visquent tota sola. Diu que qualsevol dia cauré i no em podré llevar. Li he parlat d'allò que em vas proposar...
– Encara que demanis parer a la família, recorda que la decisió ha de ser teva.
– Sí, sí, i tant...
Es negava a convertir-se en conillet d'índies. La indústria farmacèutica li feia basarda. Els grans laboratoris s'havien convertit en els amos del món i amb l'aparició de la Pòlex s'havia desfermat entre ells una competència aferrissada. Les causes ja les havien escatit feia temps; la contaminació a la qual les ciutats sotmetien els seus aires castigava la població fins a extrems insostenibles. Els governs no havien fet prou cas de les advertències de científics i experts que vaticinaven un futur catastròfic per als seus habitants. I vés per on, ara el mal ja el tenien a sobre.
– Pensa-t'ho. Encara tenim temps.
Temps. Potser la doctora sí que en tenia, però la Gretel intuïa que ella no gaire. Una part de la població havia resultat ser més sensible que la resta i ella, poc predisposada al gregarisme, s'havia vist obligada a formar-ne part i fins i tot a acudir als grups d'ajuda mútua. La primera vegada es va sentir trista i abatuda. Després, ja s'hi havia anat acostumant. Ara que podem mantenir a ratlla el càncer, reparar les medul.les i desvetllar moltes intel.ligències límit, ara tenim la Pòlex. I ens ha tocat a nosaltres, pobres.
– Tinc por de perdre la feina.
– Si tot va com esperem, podràs seguir treballant. Però no podràs desvetllar cap detall del tractament, ja ho saps. Fins que no s'acabi l'estudi.
Si me'n surto, va pensar la Gretel.
– Quan he de respondre?
– Abans de dilluns. Pensa que has tingut sort d'haver estat una de les escollides.
– Prometo trucar. Gràcies doctora.
– Que passis un bon dia.
L'holograma s'apaga amb un lleuger zumzeig.
No se sent afalagada perquè l'hagin triat. Pensa si no serà un cas ja rebutjat per la comunitat mèdica; per això li volen posar les urpes a sobre. Si s'ha d'assajar, millor amb els casos més greus i amb poques possibilitats d'ensortir-se'n. Si la cosa es complica, menys remordiments.
Treu de la gàbia el seu ratolí i l'acarona mentre pensa quina merda de planeta ens han deixat, Xarli, quina merda.
  • Visites: 175