Or blanc

En Johann es va treure una moneda de plata de la butxaca de l’armilla. A la plaça no se sentia cap soroll, fins i tot semblava que s’havia aturat el vent. La gentada que hi havia al seu voltant restava muda, amb la mirada fixa en aquell noi que havia promès que transformaria plata en or.

Va treure del sarró una ampolla de broc gros que contenia un líquid verdós. Amb molta cerimònia la va obrir i un fum podent va sortir de l'ampolla. En Johann va sucar la moneda de plata dins del líquid. Es van sentir murmuris d'admiració quan la moneda que en entrar al líquid era de color argent, hi va sortir de color daurat, d'un or brillant com les estàtues del castell.

El públic va esclatar en aplaudiments i en Johann, amb un somriure d'orella a orella, va fer una cabriola i va passar el barret per l'audiència mentre repetia una vegada i una altra: "Jo, de la plata, en faig or."

Era l'any 1711, quan els alquimistes buscaven la pedra filosofal que transmutava metalls en or i quan reis i emperadors vivien envoltats de luxe i riqueses.

-Porteu-me aquest bergant! -va cridar el rei en assabentar-se del prodigi d'en Johann.
El rei August, més conegut com a August el Fort, estava obsessionat amb l'or. La seva manera de viure era tan extravagant que en pocs anys havia buidat les arques del regne. A la seva cort hi havia alquimistes treballant dia i nit per aconseguir el cobdiciat metall, però sense èxit. La seva última esperança era el jove Johann.

En conèixer l'interès del rei, en Johann va fugir esperitat. Ni tots els líquids fumejants del món l'ajudarien a produir or. Ell sabia que aquell líquid verd que havia deixat bocabadada a l'audiència era un àcid fort que desfeia l'argent de les monedes de manera que es veia l'altre component de la mescla, una finíssima capa d'or. Era un truc, un ardit per engalipar incauts. Però August el Fort no es deixaria enganyar.

Els esbirros del rei van trobar l'amagatall del Johann i amenaçant-lo de llevar-li la vida si no aconseguia produir or, el van tancar al castell, en la torre dels alquimistes.

En Johann sabia que romandria tancat de per vida. Desesperat, va començar a barrejar totes les substàncies que hi tenia a l'abast, feia destil·lacions, filtracions, sublimacions i calcinacions. Obtenia productes de tots els colors i vapors de totes les olors, però no obtenia or.

Ben d'hora als matins, quan venien els comerciants per portar mercaderies al castell, en Johann treia el cap per l'única finestra de la cambra. Imaginava que d'un salt es despenjava i s'amagava en els carros dels mercaders per trobar la llibertat a les portes del castell. Però la finestra era massa alta i estreta, i el seu somni es quedava tan sols en això, en una il·lusió.

Dia rere dia comprovava que els comerciants omplien el castell de peces de porcellana d'una blancor enlluernadora, decorades d’uns daurats que resplendien amb la llum de l'albada. En Johann sabia que tota la porcellana venia de la Xina, ja que tot i l'admiració que despertava en Europa, ningú havia trobat el secret de com produir-la. I també sabia que entre reis i noblesa era tan cobdiciada com l'or.

I si presentava al rei August la manera d’obtenir porcellana? Segur que així n’obtindria la llibertat. En Johann es veia capaç de treure el secret d'aquella matèria delicada però ferma, amb la lluminositat de vidre i la fortalesa del metall.

Pels criats que li portaven el menjar sabia que en una altra part del castell es treballava el vidre. Amb ardits va aconseguir que l'hi traslladessin, a una cambra sota terra, un infern tancat a cal i canto, on les parets rogents cremaven per la calor de les fogueres. Allà, acompanyat d'un dels filòsofs del rei, va treballar incansablement i a la desesperada, anotant tots els progressos i les frustracions. De tots els racons del regne els hi arribaven minerals i argiles que ells mesclaven curosament en diferents proporcions i escalfaven a diferents temperatures. Barrejaven feldespats, alabastres i argiles blanques, vigilant de mantenir constant la quantitat d'aigua, per no afectar-ne la textura. I així, després d'anys de proves tancats en aquella cel·la, van utilitzar una sorra fina, kaolin, que barrejada amb alabastre i escalfada a altes temperatures, donava una pasta translúcida i blanca alhora, de gran finor i resistència, la primera peca de porcellana fabricada mai a Europa.

El rei no va donar la llibertat al Johann fins uns anys després. No podia permetre que el secret de l'obtenció de porcellana arribés a altres corts. I en Johann va passar els seus dies imaginant-se lliure, entabanant a la gent humil per unes monedes, mentre repetia "jo, de l'argila, en faig or blanc".
  • Visites: 217