La mirada científica

La nena em mira amb ulls ben oberts i riallers. S’ho passa bé. M’ho passo bé. És la nena més bonica del món. És la meva nena. Amb aquesta mirada clara i juganera em commou i em fa voler ser millor persona. És impossible trobar el tresor d’aquesta lluentor enlloc més. O potser sí? Potser si mirés en altres direccions amb el mateix amor amb el que miro aquesta preciosa nena de 6 anys hi podria entreveure meravelles amagades a la normalitat?

Si fos capaç de mirar els resultats d’un experiment fallit amb la mateixa intensitat potser emergirien noves teories i conclusions inèdites. Si fos capaç de devorar amb el mateix entusiasme la meva feina, un article, un conjunt de dades, veuria dansar la natura davant dels meus ulls. Potser ho entendria tot d’una volada. Potser arribaria a desentrellar quelcom essencial que valgués la pena explicar.

Em pregunto si és aquest el secret. Ara fa cent anys del naixement de Richard Feynman, el Jules Verne de la física moderna. Ell, com tants d’altres grans personatges, era capaç de veure les coses. Veure-les amb entusiasme i il·lusió. Aconseguia extreure una guspira genial independentment de si observava una equació complexa, una estructura atòmica, una caixa forta o una classe que segueix les seves reflexions amb la boca oberta. Per a algunes persones sempre hi ha algun element fabulós a l’abast de la mà. Quan la curiositat i les ganes de viure no tenen límit passen coses meravelloses.

Ho intento, però a la gràfica que tinc davant només hi veig una ironia del destí. És com un somriure de dents corcades on esperava trobar una rialla dolça. El laboratori al meu voltant és una carcassa buida. No sento el zum-zum dels aparells ni el dringar del material que manipulen la resta de col·legues. La realitat va en una direcció molt diferent de la que esperava. De la que jo i la meva punyetera recerca necessitàvem. Gairebé diria que ho fa per contradir-me. Tot encaixa menys la tossuda realitat. La maleïda realitat.

Però és veritat que la nena de vegades també ho té això. Amb l’energia ja baixa l’hora del sopar es converteix en un mal tràngol. Posar el pijama és una guerra. Anar a dormir és impossible. M’enfado però no em puc enfadar de debò. Me l’estimo massa. Renego, crido, la castigo sense conte però sé que això no pot durar gaire. Perquè aquella lluentor màgica segueix als seus ulls. Potser està esmorteïda pel cansament i el mal humor, però segueix allà i es reflecteix en la meva pròpia mirada. Riem. Només un moment abans de tornar a enfadar-nos i caure adormits i feliços ben a prop l’un de l’altre.

En el fons aquesta gràfica té la mateixa màgia. El somriure corcat semblarà un castell esplèndid quan sigui capaç de mirar-lo des de la perspectiva correcta. Quan mires les coses amb franquesa i sense apriorismes la natura et diu coses increïbles. La inspiració és el naixement d’una idea que només arribarà a l’edat adulta si hi inverteixes una part de tu. Cal mimar-la i ajudar-la a créixer. Fer el camí junts aprenent coses l’un de l’altre.

No totes les idees i teories arribaran a merèixer un Premi Nobel ni que hi apostis la vida sencera. Cal tenir molta sort, molta genialitat, molts companys de viatge i aquella mirada. La lluentor als ulls de Feynman tocant els bongos. Donant una classe. Fent una bomba nuclear. La capacitat d’estimar allò que veus. Ser sensible a la bellesa evident i sobretot a l’oculta, que sovint és encara més valuosa.

Ja n’hi ha prou per avui. Hauré de passar la gràfica a un segon pla i tornar a casa. Cal agafar el Metro, anar al súper, treure el cap per la merceria, comprar pa, fer la banyera, encarrilar el sopar i llegir el conte d’anar a dormir després de rentar les dents. La nena i la gràfica m’acompanyaran. Si tanqués la vida amb el gat de Schrödinger sé perfectament el que hi trobaria en obrir la caixa d’acer. Una puta merda. Una puta meravella. La vida és tot al mateix temps. Més d’una cosa o de l’altra segons els ulls amb els que la mirem.

Bona nit, princesa. I gràcies. Crec que ja intueixo el teu castell.
  • Visites: 238