Gràcies

Avui, et vull donar les grácies. Perquè m’inspires. Perquè em fas créixer i em permets somiar.

La nostra història no és com les altres. Al principi jo només sentia curiositat, simplement m’agradaves més que la resta, així que aquell estiu del 2009 vaig triar-te per eliminació. Tu eres bastant tímida, i jo vaig haver de descobrir-te de trosset en trosset, ben lentament i amb molta paciència. No teníem una relació corporal. De fet, vam trigar quatre anys a tenir el nostre primer contacte físic. Durant aquest temps, però, em vaig adonar que tenies mil i una cares, i que amagaves tot un món. Dominaves des dels éssers més petits, invisibles als ulls, fins als sistemes solars més grans de l’Univers, passant pel mar, la terra i l’aire. Com més et coneixia, més em fascinaves. Ràpidament vaig ser conscient que amb tu mai deixaria d’aprendre, i així vas despertar en mi un desig incansable de saber i sempre voler més.

La nostra primera cita no em va decebre. Jo no sabia com comportar-me, però hi havia uns guions que m’indicaven el camí: atenció, creativitat i constància eren les peces claus. Seguint aquests consells, vam crear una unió ben forta. Tu proporcionaves totes les eines que em feien falta, jo deixava anar la imaginació i juntes compartíem nervis, il·lusions i descobriments. El que més em va cridar l’atenció era la teva capacitat per crear. Amb tu, res era impossible.

Després dels quatre anys de relació a distància i d’un any de quedades esporàdiques, en l’any 2014 vaig decidir fer el pas que ens uniria per sempre: embarcar-me en un projecte que em permetria dedicar-me completament a tu. Tu i jo contra el món, o millor dit, tu i jo pel món. Perquè el principal objectiu del nostre esforç era fer el món millor. Jo sentia que amb tu podria marcar la diferència, que tu eres la companya perfecta. Entre totes les àrees que tu dominaves, nosaltres teníem una funció ben clara: desenvolupar un tractament nou i eficaç contra la leucèmia. I així, vam començar a treballar. Jo et llegia i et pensava a cada moment, tu em donaves pistes que seguir i juntes anàvem avançant a passes de formiga, tot i que per nosaltres semblaven passes d’elefant. Un petit espai al laboratori, unes pipetes i unes quantes cèl∙lules eren els nostres aliats. No tot van ser èxits, també vam compartir desil·lusions. Hi havia moments on semblava que no ens en sortiríem, però tu, i altres històries on tu vas ser la protagonista, em van ensenyar a ser constant i mai deixar d’intentar ni de creure. Finalment, després de quasi quatre anys, ho vam aconseguir: havíem creat un anticòs nou que donava més esperança als malalts. Juntes, tu i jo, amb molta dedicació i moltes hores invertides, teníem entre mans una petita molècula que podia salvar vides. Aquest va ser el moment que vaig saber que la meva decisió havia estat l’encertada.

Per tot això, et vull donar les gràcies. Perquè tu, Ciència, em fas sentir especial, em fas sentir capaç de fer coses que mai no havia imaginat. Avui mateix, ja havent acabat el doctorat en immunologia, tornaria a escollir-te una i una altra vegada més. Tornaria a repetir aquest llarg camí sense esquivar ni un sol pas: grau, màster i doctorat. I el seguiria gaudint, i em seguiria sentint orgullosa de la nostra trajectòria, i afortunada d’haver-te conegut.
  • Visites: 235