DUBTES PERILLOSOS

DUBTES PERILLOSOS 4 corregit
Existeixo jo?, em pregunto mentre miro insistentment la meva dona, pensant si ella també existeix.
Abans, quan era jove estava segur d’existir. És més, ni m’ho havia preguntat mai. Tenia fills que calia cuidar, coneixia molta gent i a la feina vaig arribar a fer alguna cosa extraordinària, cosa amb la qual vaig poder conèixer molta gent, i gent important, que tampoc sé ben bé si n’eren d’importants o només se’n sentien o se’n feien dir... o si existien.
Ara, en canvi tinc la sensació que no faig res que em demostri que hi soc jo aquí. Vaig pel carrer i ningú em diu res. Miro de no passar per carrers que hi hagi nens, sobretot si juguen amb pilotes, perquè sovint me les han estampat al cap. Sense anar més lluny, l’altre dia vaig haver d’anar a fer-me unes ulleres noves que a més, tot sigui dit, em van costar un ull dels ous, que deia aquell, quan encara quedava algú amb humor i ganes de riure.
I la Mireia, la meva dona allà anar fent. Que si ara haig de planxar, ai, ajuda’m a plegar els llençols, que si haig d’anar a comprar el peix per demà, ai, perquè no hi vas tu. Ai sí, recorda’t d’anar a buscar la taula plegable al traster. No para. Ho deu fer per no pensar si existeix o no ni tenir altres pensaments profunds. I el fotut és que cada cosa que vol fer en genera dues o tres que haig de fer jo.
Fa dies que em diu que em veu avorrit, que el que hauria de fer és anar a jugar a cartes a algun casal d’avis, i mira que ho sap que mai m’han agradat els jocs de taula, que sempre m’han produït un tedi indescriptible. Però vinga a insistir. De fet, jo també li dic de vegades que el que ha de fer és anar al gimnàs, i sé que a ella no li agrada. Ho faig una mica per tornar-m’hi i una mica perquè no sé què dir-li, però sense estar gens segur de què existeixi, i menys què existeixi jo.
A veure. Què passaria ara mateix si jo no existís? Passaria alguna cosa més important que no poder servir de diana als nens petits? Jo notaria la diferència entre existir o no? També és veritat que si no existís, no em podrien trencar les ulleres. Ni portar-ne d’ulleres. A veure, que hi farien unes ulleres passejant soles pel carrer? No pot ser, no. Segurament dec existir, però no és tan senzill. Si existeixo, quina forma tinc? Perquè el que veig reflectit al mirall, sóc jo?, sóc així? No és possible que fóssim com escarabats o cucs, però que la naturalesa, que diuen que és tan sàvia, ens fes veure alts i guapos perquè no fos el cas que perdéssim l’ànim i ens suïcidéssim només néixer i veure’ns al mirall? Poden ser tantes coses, que m'atabalo...
L’altre dia mateix, mentre caminava seguint els consells del metge, que no sé què li dec haver fet perquè sempre em faci caminar més i més com un posseït, pensava que si la naturalesa és tan sàvia, a qui cony se li va acudir que les persones havíem de posar-nos drets? A tots els vells els fan mal les articulacions de cintura en avall. Estic segur que això passa perquè estàvem pensats per anar amb quatre potes i no amb dues. Si a la naturalesa, fent ostentació de la seva saviesa,, se li hagués acudit de fer-nos caminar fent la vertical, a tots ens farien mal les articulacions de cintura en amunt, i si de debò fos sàvia, ens hagués deixat estar, que al cap i a la fi ja anàvem bé i corríem molt més.
Però en realitat, què diferencia si l’existència de les coses és real o és imaginària? Si assumim que la imatge que veiem de nosaltres al mirall pot no ser l’autèntica imatge que tenim, qui ens diu que tota la resta de persones, animals o coses no és imaginària? Qui m’ho pot assegurar? I és clar, si això fos així, podria passar que cada persona s’hagués fet un món a mida i que tots els mons fossin diferents. Entendre’s seria encara més difícil que ho és ara, acceptant que el món sempre és el mateix per a tots.
Però, i si resultés que no? Que té coses que tothom veu iguals però moltes d’altres que tothom veu diferents, que passaria? Doncs passaria el que passa ara mateix, que no hi ha déu que estigui totalment d’acord amb ningú, i que tot s’ha de discutir i que mai s’arriba a un acord real, perquè l’acord també el segueix veient cada un de la seva manera.
Ai, que estic cansat! No sé per què sempre he d’estar pensant coses així. Tan fàcil que és anar pel món pensant que existeixes i deixar-te de pensaments tan complexos, que només fan que fer-te perdre el temps, en comptes de donar-te la solució de preguntes tan importants. No cal això, no cal. Si existeixo, bé, i si no també. Per exemple: què collons faig aquí parat esperant que es posi verd l’homenet del pas de vianants? Si no existeixo, no cal. Donç endavant, amb dos collons, sense ni mirar. Passo i s’ha acabat!
Uf! Un cop terrible m’ha fet volar fins la cantonada. Ha estat l’autobús número set que venia a tot gas. Ni l’he sentit. Tinc una cama en dos trossos i tots dos em fan mal, l’altre no la sento, el cap el tinc obert i em sembla que totes les costelles són trencades, però per fí ja no en tinc cap dubte: Existeixo!

  • Visites: 215