Pizza de salami

El dissabte a la nit, la Paula i jo sempre tenim el mateix pla: pizza per a dos, refrescos sense cafeïna i pel·lícula apta. Potser no és el millor per passar el cap de setmana que em toca cada quinze dies, però als dos ens agrada. O ens agradava, perquè la Paula està en aquella edat en què està deixant les princeses Disney i comença a apropar-se perillosament als culebrots d’adolescents argentins aspirants a la fama.
Aquest dissabte, però, el pla era diferent. Havien estrenat una més que ambiciosa sèrie de natura de la BBC i vaig decidir provar per enèsim cop de fer anar la Paula cap al meu terreny. Jo, que m’havia criat de nano amb els documentals del Félix, el Cousteau i l’Attenborough i que havia fet de la Zoologia el meu camp d’estudi professional, no podia acabar d’entendre la seva indiferència per la meva passió. Vaig intuir que era la meva última oportunitat i la vaig convèncer de veure el primer episodi.
Quan s’hi posen, s’hi posen, vaig pensar en observar el desplegament de mitjans logístics amb què havien enregistrat les imatges. Tant de bo al departament tinguéssim la meitat del pressupost que aquests anglesos.
No va trigar a aparèixer la persecució d’un jove senglar per una mare tigressa afamada. A càmera lenta i amb música hitchcockiana, el dramatisme de l’escena estava servit. Quan el felí va clavar les urpes en la seva presa, la Paula va deixar anar un petit esgarip.
—Et passa res?
—Això és horrorós!
—Mira d’alimentar els seus fills. És la vida.
—La vida és una merda.
I, mentre els esgüells del petit senglar ressonaven pel pis, es va mirar el salami de la seva pizza amb cara d’estar cometent un crim.

Dilluns, al laboratori, l’ambient estava carregadet. El Fernández i la Biacchini discutien per unes mostres fetes malbé, mentre la doctora Domènech, amb expressió de goril·la alfa a punt de jubilar-se, intentava posar pau.
Jo em vaig refugiar en els terraris de les erugues. Vaig prendre nota de les mesures de cadascuna i vaig comparar les del control amb les infectades. Rutina.
En el terrari de les més madures, verda i botida com un petit cogombre banyut, n’hi havia una de completament immòbil. Feia pinta d’estar a punt de “parir”, com dèiem entre nosaltres. No va trigar en donar-me la raó perquè uns minuts després, unes petites formes blanques van començar a foradar el seu exoesquelet: les larves de la vespa sorgien al món, esberlant la seva carcassa per desenes. Em vaig quedar una estona observant aquella petita tragèdia, com sempre embadalit.
Sabia tot el que calia saber de la Manduca sexta i de la vespa parasitoide que l’utilitzava com a rebost per a les seves cries. N’havia estudiat els detalls anatòmics, fisiològics i ecològics. Coneixia cada gen del virus que la vespa injectava en l’eruga per bloquejar el seu sistema immunitari. Havia aconseguit publicar com a primer autor un paper a Nature Microbiology, amb dues mutacions del DNA de l’eruga que impedien l’acció del virus; per això, se’m podia considerar una petita eminència en l’estudi d’aquesta relació a tres bandes tan especial i el salvador del pressupost de l’equip per almenys un any més. Però mentre veia com les petites bestioles blanques s’apropiaven del ja cadàver del seu hoste, vaig deixar un moment de costat la meva formació i treball acadèmics i va ressonar al meu cap la frase de la Paula.
La vida és una merda.
I vaig recordar totes les víctimes que havia observat durant tants anys a la pantalla o al laboratori: la gasela encalçada pel guepard, la mola de peixos atacada per totes bandes per aus, dofins i lleons marins, la papallona estroncada pel pregadeu mimetitzat en flor. I les desenes d’erugues que havien estat el festí de les cries d’una petita vespa sud-americana.

El següent dissabte de cine i pizza, vam veure amb la Paula una història romàntica juvenil, ella de casa bona i ell un penques de barri obrer. Era entendridora de tan tòpica i inversemblant. La Paula se la mirava silenciosament sense deixar d’endrapar la seva pizza vegetariana, com si volgués projectar uns nous neguits en aquella menja insípida.
Al final, entre tones de sucre, el noi moria com un senglar jove a mans d’uns narcotraficants. Mentre la Paula, els ulls enrogits, em repetia amb tots els ets i uts com havia anat la història, com si jo no l’hagués acabat de veure, em va envair una estranya enyorança per la nena que s’esvaïa davant meu i per una part de les meves passions zoològiques. I, perquè no dir-ho també, per les pizzes de salami.
  • Visites: 304