Les plantes, l’Atra i ell

Assegut a la cadira, cama dreta sobre l’esquerra, mà esquerra flàccida i la dreta resseguint la cara. Davant, els testos de plantes diferents. La mirada es perd entre gotes condensades de l’hivernacle fins que la concentra en un romer. Fulles allargades, gruixudes i tenses amb màcules blanques, sapròfit que aprofita la deixadesa d’ell de no ventilar cada dia, obrir la finestra al matí, tancar a la tarda. Del fong del romer als llevamans, a quin d’ells, ara que tenen quasi totes les fulles velles, senescents. Semblen una planta grisenca que esperança vida per la verdor del brots i esperen la imminent primavera.

S’aixeca sense deixar de mirar-les i s’ajup a tocar les fulles de la botja blanca i després la terra. Tocarà regar en breus i amb el pensament funcionant aparta la cadira i surt de l’hivernacle. Són les deu del matí d’un diumenge de febrer.

-Atra, anem- li esbomba a l’atenta gosseta que jeu a fora.

Caminen a pas lleuger. El pensament segueix i sembla que les plantes estan adaptades a l’estrès hídric. Son plantes que no necessiten que les reguis molt, però tampoc que no les reguis. Qui coneix com regar una planta silvestre natural de llocs semiàrids sap que és un absurd, perquè cultivar el no cultivat és com dir tot i no dir res. Estirada de la gossa per ensumar un rastre i sacsejada cap a ell que el porta a recordar que és diumenge i no toca pensar en l’experiment.

Una altra estirada, ara d’ell, però més suau i acompanyada d’una onomatopeia, també suau, i enfilen el passeig. Sembla que les plantes de l’experiment acumulen cations, deu ser l’exigència del sòl. El passeig i el parc estan plens de no habituals que aprofiten el Sol, la treva en una setmana freda i plujosa. El dimarts nevava i deixà un bon gruix, centimètric. Dimecres plogué i s’emporta la blancor per deixar la grisor diària. Arriben a casa entre estirades, esquivades i estrebades del dos, ella s’asseu al sofà i ell a la cadira.

Assegut amb la cama esquerra per sobre la dreta, per no viciar-les i no caure en la monotonia, es posar a buscar articles a l’ordinador, sobre cations i estrès hídric. Un article de 253 cites, bé, revista amb nom pompós, bé, de l’any 1998, potser massa antic, i d’autors amb cognoms anglesos, va bé. En el resum exposa que l’acumulació de cations diversos van lligats, mentre l’Atra porta el tronc per jugar. Ell segueix llegint. La gossa es posa de dues potes i l’aborda amb les altres dues. Cedeix i li llança el tronc, tanca la pestanya del lector i obre el programa per fer anàlisis estadístics.

La dificultat de comprendre les plantes sembla més lleu que entendre la política i les relacions socials humanes, però la distància biològica és tan gran que l’aproximació per empatia és un abisme inabordable. L’etern programa estadístic, i el seu joc de prova i error, vencen la gana per moments fins que la paciència es veu superada per la quantitat d’avisos d’errors. Un dosi de sucres sempre facilita comprendre la estadística, i a més, si són unes tallarines d’espinacs i salsa precuinada de gírgoles, avantsala de la pel•lícula.

Un paisatge de caducifolis el porten a Europa, la vegetació sense estrès hídric comença a l’altra banda dels Pirineus, i la pel•lícula s’acaba. L’Atra i ell s’aixequen del sofà. La jaqueta ficada, la corretja posada i baixant per l’ascensor retornen els cations i l’estrès hídric. No busca solucionar l’experiment sinó solucionar la següent setmana, que comença demà. Al fons del passeig una posta ensangantonada i quatre cúmuls tacats.

-Seu - ella reprodueix el gest habitual i s’espera a fora de l’hivernacle.

Les gotes condensades ja no hi són. Els llevamans grisos amb esperances verdes i el romer maculat pel fong sí segueixen allà, com la cadira que connecta les idees amb l’observació, o de l’observació amb les idees.
  • Visites: 352