LUCA

Luca es remullà en les càlides aigües i immediatament sentí com la seua pell s’anava dissolent com un terrós de sucre en una infusió d’aigua bullent. Amb la carn al descobert, sense l’embolcall que la protegia, el seu cos començà a desballestar-se peça a peça. Els paquets musculars, els budells, els ossos, el cervell. El seu ésser s’esmicolava en petites porcions que s’esvaïen dins del caldo en moviment. La seua progressiva desintegració no li suposava cap turment. Sense gens d’esforç ni patiment, com si un llençol esfilagarsat anés desfent-se per les vores a gran velocitat, deixà de ser ell mateix. Ni una cèl·lula no sobrevisqué al procés. Era en suspensió dins d’un fluid, submergit en un brou calent, completament desproveït de la seua identitat humana. Amunt seu descobria un cel amenaçant. L’atmosfera es presentava com una barreja poc abellidora de gasos de vapor d’aigua, hidrogen, amoníac i metà. Res no el protegia de les temibles radiacions ultraviolades del sol.
Remogut pel ball de les corrents internes que el duien en dansa, observà les aigües en què nedava, riques en partícules. N’era una més. Una de minúscula. Tan sols un simple àtom de carboni.
El nou Luca monoatòmic no tenia temps per lamentar-se de la seua dissort. Sense gairebé adonar-se’n, al seu voltant s’inicià tot un ball aleatori de partícules elementals. No es deixà acovardir per l’agitació de les aigües. Amb la seua nova identitat carbònica disposava de quatre braços amb els que enllaçar-se amb altres elements. S’hi arrapà, doncs, als àtoms que anà trobant. Amb alguns era incapaç d’establir cap relació duradora i els anava perdent pel camí. Es succeïen tota una sèrie de cicles d’unions i separacions atzaroses. Algunes de les connexions eren més estables i d’altres no. Guanyava àtoms, però així mateix els anava perdent. Després d’un nombre indeterminat de cicles i gràcies a l’energia del Sol en contínua emanació, lluïa un cos de carboni en íntima conjunció amb hidrògens i nitrògens. El procés, amb tot de giragonses i moviments erràtics, donava un resultat esperançador: fruit de la combinació aleatòria dels ingredients presents al caldo primitiu, Luca esdevenia una molècula orgànica senzilla.
Es movia lliurement per la solució aquosa i sense oposar gaire resistència era sotmès a tot un seguit de processos desordenats que el transformaven en alguna cosa ben diferent a cada pas. El seu cos s’anava allargant i escurçant de manera erràtica. Se li unien altres cadenes curtes com ell, i de tant en tant se li’n trencaven pedaços. Ara perdia electrons per ací, ara en guanyava. Dins d’aquell medi fluid el seu cos estava fent-se cada volta més complex.
Immers dins dels processos cíclics experimentà un fet curiós: el seu cos senzill podia fer-se còpies d'ell mateix. S’hi generaven diferents versions, amb lleugeres modificacions sobre el model inicial. En poc de temps el medi n'era ben ple.
Ara bé, el seu entorn era molt inestable. Si provés d’agregar-se a altres partícules, combinar-se amb altres molècules per formar-hi un complex, se sentiria més segur. En aquest brou fonamental algunes partícules formaven conglomerats, petites esferes en suspensió que encapsulaven líquid al seu interior. Minúsculs globus transparents farcits de fluid. I dins d’aquestes construccions el medi intern es mantenia estable i en equilibri amb l’exterior. Si aconseguia embolcallar-se amb una capa protectora potser tindria més possibilitats de sobreviure.
Quan s’agencià una membrana, tot i que l'ambient fora advers, pogué sobreviure consumint l’energia química alliberada en les reaccions moleculars que es produïen dins del seu menut cos transparent i esfèric com una gota d'oli.
Passava el temps de manera fugaç i el que per a Luca succeïa en uns pocs segons, en la història de la vida en representaren bilions. La gota d'oli era plena de molècules capaces de treballar i consumir energia per lluitar contra la seua pròpia desaparició. I tot açò sense oblidar qui era i d’on venia. Havia desenvolupat un mecanisme eficient per no perdre la identitat ni la memòria.
Havia esdevingut LUCA, l'últim avantpassat comú a tots els éssers vius del planeta. Amb molta sort, si s’hi donaven totes les circumstàncies adients - en uns milers de milions d’anys– potser Luca, reconstruint pas a pas la història evolutiva, recuperaria la seua identitat humana.
  • Visites: 597